L'Angel Marc

Per el seu autor Xavier Poblet Buil

Pels més menuts… i pels que no ho són tant

     Hi havia una vegada, fa molts i molts anys, una bruixa amb un nas llarg com el d’una safranoria. Portava un barret de palla, un vestit negre vell, i unes sabates que de gastades no es podia conéixer de quin color eren, les mitges foradades i uns guants per on li assomaven els dits, amb les ungles llargues i brutes.

     La bruixa es deia Peruixa, i l’havien fet fora d’un poble llunyà per roïna. Un dia, muntada a la seua granera va atrribar al poble de Xert. Era un dia d’hivern, sec i emboirat. A trenc d’albada, molts llauradors se n’anaven al jornal, però entre la boira i que la bruixa s’amagava pels perxes i canyissos, ningú no s’en va adonar d’aquella dona forastera i desconeguda.

     En arribar al carrer Fredes, va emprendre costa per amunt en direcció a l’abadia on vivia lo mossen, una vegada a les escaletes, va tocar lo picaport amb força. Lo mossen, a aquella hora, s’amanïa per cantar la missa primera. En obrir i trobar-se aquella dona amb aquell posat, quasi cau de l’ensurt.

     - Què vol? –Va preguntar lo mossen-

     - Sóc la bruixa Peruixa, vinc de més enllà d’estes contrades, i mano a tots els llauradors d’este poble, que em donguin cada any una part de la collita.

     - Però…. -Va farfollar lo mossen espantat-, en este poble no som rics. Amb prou faena fem cavallons de blat per coure pa, vermem per treure uns decàlitros de vi, i molem per tenir una mica d’oli...

     - No vull excuses!! –Va amenaçar la Peruixa-, tens dos dies per reunir els llauradors i explicar-els-hi el que t’he dit. Sino, començaré a cremar les terres.

     La bruixa va muntar la seua granera, i va desparèixer. Lo mossen va arribar tot nerviòs a matines”Déu meu, Déu meu”, només se li acodia dir…Capficat com estava… quasi es salta la consagració!! “Dominus vobiscum, et cum spiritu tuo.”.En acabar, va córrer a l’ajuntament per trobar-se amb l’alcalde i l’aguatzil.

     L’alcalde no s’ho podia creure….

     - Però mossen….. Vos creiu que eixa dona és perillosa? No pot ser una pobre dona desvalguda que ha arribat al poble? Sabeu que Xert sempre ha estat terra d’acollida, i si cal, dins els nostres posibles, li farem forat!!

     - No, no!! –Va dir el mossen-. Feia una ferum de sofre com si el mateix diable l’haguès portat fins ací. Cal reunir als llauradors i contar-els hi la nova.

     L’alcalde va explicar el cas a l’aguatzil. Este, es calà la gorra i en sortir al poble, va fer sonat la trompeta i a cop de pregó, va anar pels masos convocant als llauradors. Poc a poc, quan l’ esmorteit sol d’hivern s’amagava darrera El Regall, tots van fer cap a la Plaça Vella. Llavors l’alcalde, amb lo mossen a un costat i l’aguatzil a l’altre va prendre la paraula.:

     - Escolteu tots!! –Va dir l’alcalde-, este matí, abans de Missa primera, una bruixa ha amenaçat al mossen que si no li donem part de la collita mos cremarà les terres, per tant, vos he convocat per vore quina solució trobem entre tots.

     Els llauradors es miraven extranyats, com si no creguessin les paraules del seu alcalde, no estaven aveats a eixes notícies. Aleshores lo mossen va reforçar l’anunci fet per l’alcalde.

     - Es veritat!! –va dir amb calma però amb fermesa-, jo mateix ho he vist amb els meus ulls, volem saber que en penseu i com podem arreglar-ho.

     El tio Vicent del mas de Melsa, que era el més vell dels llauradors, va alçar la mà i va dir:

     - Res ens aturarà, vigilarem les nostres terres dia i nit i si una bruixa s’arrima als meus bancals l’acaçaré a cops de falç fins fer-la miquetes. Esteu d’acord?

     - I tant que si!! –Una veu darrera una altra es van afegir amb entusiasme a la proposta del tio Vicent.

     Els llauradors es van dispersar, camí de les seues cases, i aquella mateixa nit començaren a vigilar les terres. S’anaven turnant, i tot que acabaven molt cansats de plegar tot el dia s’ajuntaven per fer foc vora les feixes, per passar les nits gelades.

     Dies després la bruixa Peruixa va fer cap de nou a l’abadia, davant mateix de l’Esglèsia. El mossen, tot i esperar-la, no va poder evitar un bot quan se la va trobar davant en obrir la porta.

     - Què voleu bruixa? –Va preguntar lo mossen-

     - Ja us ho vaig dir, -va contestar la bruixa-, has parlat amb els llauradors?

     - Si, -el mossen havia recuperat l’ànim-, val més que marxis d’aquest poble o t’empendrem fins no deixar-te res d’alé. Xert és un poble valent i lluita per allò que és seu!!

     - Ha ha, ha, -la bruixa va riure sinestrament- Tinc poders malignes i res no m’aturarà…. -. Encara el mossen no havia respòs va desapareixer camí del Molinar.

     Aquella mateixa nit, tot i la vigilància dels llauradors, la bruixa va emprendre a cop de foc els bancals dels Plaxovers.

     Davant de tant de terrabastall, l’alcalde va convocar de nou els llauradors a la Plaça Vella… estaven espantats, desmoralitzats i molt cansats per les vetlles de nit.

     - No hi ha volta, -va dir lo tio Manuel del mas de Bruno-, des del camí a La Jana he vist les flames. Volia anar per Santa Bàrbara a ajudar-vos però … el meu matxo ja és vell i no he arribat a temps!! No tenim més remei que accedir a les peticions d’eixa bruixa.

     - No i no!! –Lo tio Vicent no volia cedir-, l’aufegaré a la sènia en quan l’atrapi.

     - No es pot fer res –deient la majoria dels llauradors-…

     Amb tant de sorolls, i mentre rumiaven com sortir-se’n, no se n’havien adonat de la presència d’un jove ros, de cabells arrissats, ulls blaus, amb un rostre iluminat i ben plantat. Caminava segur. Vestia estrany, amb una mena d’alba blanca, pareguda a la que portava el mossen baix la casulla els diumenges i dies de festa grossa. S’atançà al grup, i amb una veu forta i alhora serena els hi va dir:

     - No patiu!! Sigueu forts i valents, la bruixa Peruixa pertany al país del mal i jo vinc del país del bé, per ajudar-vos a salvar les vostres terres.

     Lo tio Miquel del mas de Llança no se ho va pensar dues vegades…

     - Que és això? Primer una bruixa i ara un sonat? Deixa’ns!! Prous problemes tenim!!.

     Lo jove se’l va mirar amb una barreja de tendresa i convenciment i adreçant-se a tots els reunits els hi va dir:

     - Si creieu en mi, vos ajudaré!! Esteu disposats?

     Els llauradors es van mirar entre si…. Lo tio Vicent va dir:

     - No tenim res a predre…-Van mirar tots l’alcalde i l’home, va aceptar amb una lleugera inclinació del cap.

     - Doncs tots d’acord, -va dir lo jove-. Anirem al camí Canet, allà on el tio Benjamín té el vilar, i farem un filat com el que feu servir per caçar el tord, però vint vegades més gran.

     No van perdre el temps i es van posar a la faena, van tallar fusta al pinar i van portar totes les cordes que van trobar a casa per trenar-les A les vores del bancal s’alçaven uns cavirons llargs de cara al cel . Aquell dia, tot i ser hivern, els llauradors suaven de valent.. Només a migdia s’aturaren un ratet per fer un plat de recapte i un got de vi que les dones els hi van portar A la vesprà ja estava tot a punt.

     - I ara què? Va preguntar lo tio Benjamín?

     - Ara esperar, -va dir lo jove, a la matinada vindrà la bruixa Peruixa a cremar el vilar, quan sentireu una música, tireu ben fort dels ramals i la bruixa no podrà fugir.

     Dit i fet, después d’unes hores, just quan la lluna ensombria la Moleta Redona es sentí una música de lluny, “Marcos, bienaventurado, cronista del Señor” Eixe va ser el senyal que tots esperaven angoixats!!…”. Els homes, com un sol, van tirar a la vegada dels caps de corda i la bruixa Peruixa va quedar atrapada a les flames que ella mateixa havia encès.

     El jove va treure un bordim d’olivera verda i apuntant al foc es va apagar, Va seguint senyalant amb el bastó tot allò que la maleïda bruixa havia cremat els altres dies, i va reviscolar fins tornar a ser com sempre. La Peruixa s’havia convertit en cendres!!

     Llavors, lo mossen va cridar al jove i li va dir… -Qui ets?

     El jove li va dir: -“Soc Sant Marc de la Barcella, des d’avui vos protegiré sempre i estaré al vostre costat, si voleu res de mi estaré a l’ermita”-.

     I és bén cert!!. Encara avui l’àngel Marc està al sostre de l’ermita de la Barcella, perquè sempre que mos calgui li poguem demanar protecció.

     I ralet, ralat, el conte s’acabat.

© Copyright X.P.B. - 2007

http://www.chert.org


www.000webhost.com