PELS CAMINS DE LA CARLINADA

Per Xavier Poblet Buil

     S'havia post el sol. Tots es quedaven a casa després d'haver endevinat la mala sort de Zumalacárregui, que havia estat bastió de llegendes inversemblants, tant que fins i tot el seu tarannà anava voltat de notícies esquerpes i de dades estranyes, però en aquella ocasió havia perdut la batalla. La nova havia esglaiat el poble. Rafael Ram de Viu, el baró d'Herbés, i Manuel Carnicer, el seu lloctinent, havien tret les tropes de Morella i proclamen Carles V rei de la corona. Era el 15 de novembre de 1833. La guerra, violenta com és, deixava pel camí cadàvers pendents de làpides i de plors que mullessen la terra.

* * *

     Joan s’havia llevat a l’albada. Un pa com un cel estava al rebost, i poder posar-li dues tallades de frito i dos cops de cansalada garantien la menjada de migdia. Una petita brasa al raconet del vilar donaria caliu en uns dies on no era fàcil pegar un mos. El pare de Joan havia matinat més. Vacil·lant a tort i a dret –cosa del reuma que el tenia avorrit–, havia baixat per amanir-ho tot. El matxo remugava amb les alforges al llom.

–Para compte.

–No patisques, pare!

     Els tambors ressonaven fins ensordir el campanar. A Joan, els disset anys li dibuixaven un inversemblant somriure. Des dels portals del carrer de Fredes i del Tossalet, s’esbravaven petits clams de comiat, barrejats amb sanglots de vestits negres que ja havien tastat la duresa de l’adéu. Calia tirar de l’animal més que mai. El consell del pare, per molt que ressonés al cervell, no li havia de portar cap temor. Cada cop que arriava el matxo estava més convençut.

–Joan! –es va sentir un crit esquinçador que no se sabia d’on venia.

     Va acostar-se a aquell canyís. Se’l sabia com si fos casa seua, de tants i tants moments d’haver-lo mesurat, de tocar-lo, i ara quan marxava, de sentir-lo molt endinsat , quan alguna invitació ingènua l’havia convidat a un prim i a un puntet de moscatell. En passar el dit per les canyes, notava el tacte, sense saber si aquells dits tornarien a trobar-se. Un “et vull” silent preludi del comiat... De cop i volta, un terrabastall de crits irrompia dins de casa. “No pare, no...”. El canyís bufava cap a fora mogut per l’huracà d’aquell pare enfurismat. En tacar les baldes de la porta, havia retornat el silenci al carrer, no sense que abans les amenaces i els cops esdevinguessen el darrer record. El somriure inversemblant va transformar-se en dues llàgrimes que esbiaixaven uns pòmuls prenyats de quatre pèls escadussers. Va prendre la regna i el matxo va seguir les seues passes amb la fidelitat pròpia de l’instint.

     El so de les bales anava fent-se cada vegada més latent i pròxim a Xert. A la caseta de pedra del vilar familiar del camí de Rossell va aturar el matxo per entrar i agafar els sacs de roba que la mare havia sargit. Estaven secs com un abadejo malgrat l’aigua a dojo que havia caigut aquells dies. Va treure quatre cantals d’un racó per agafar sis ampolles d’aiguardent que el pare havia guardat la darrera verema.

     Passats els xops de la Font de l’Auvelló, va endevinar quatre figures camuflades baix del pinar. Ell, que coneixia arbre a arbre, i pinassa a pinassa, pensava en taques d’aigua. La roba verda va irrompre enmig del camí donant-li l’alto. Els primers raigs de sol confonien ombra i capots.

–Buenos días –els mosquetons l’apuntaven–, contraseña?

* * *

     Dos mesos i mig després empunyava el fusell per les costes de Vallibona amb El Turmell a l’esquena. Les rases eren massa petites per encabir tants hòmens, i els canons disseminaven arreu forats, dibuixant un paisatge lunar encara no descobert. Quan les quatre hores del mal dormir li permetien arrossegar-se fins l’aixopluc de la tenda, somiava amb el matxo i amb la xaruga. Pensava en el pare i en aquell canyís... Tenia la certesa interior de no haver mort mai ningú des de la seua rasa. Quan puntualment havia hagut un cos a cos ganivet en mà, normalment una daga andalusa, buscava petits indrets on dissimular. Des d’allà mirava el rostre de l’enemic, i el feia seu. La seua calma contrastava amb la violència. Ell era conscient d’on el podien necessitar aquells soldats bruts i barbuts. De vegades temia per la seua vida, quan sentia que els companys podien ser pitjors que la metralla que queia arreu.

     Servia dinars i sopars a la tropa.

     Pocs dies després va començar a córrer la remor que les tropes del general Cabrera, tot i que el tigre del Maestrat feia dos anys que havia deixat les armes, portarien el so de la guerra fins al Parat de Xert, on estava el campament dels carlins.

     Els carros arribaven carregats de queviures per poder abastir els sis-cents homes i escaig que lluitaven. Entraven des d’Enroig i voltaven pel Mas d’en Rei fins arribar als terrenys dels carlins a fi d'evitar passar pel nucli urbà. Al comandament de la milícia estava Josep Miralles, lo Serrador, de Vilafranca. Buscaven barrar el pas als combois isabelins que feia mesos rearmaven els soldats i feien acopi de menjar per poder prendre Morella, afamada i aïllada.

     El Serrador va optar per posar la quantitat més gran d'homes a la bastida del carrer del Forn. Esperava que l'enemic isabelí passés de llarg del mas de Bruno i entrés pel camí del Tormo. Els pastors van avisar. El vell llop canós, Marcelino Oráa, havia distribuït diverses companyies. Unes disparaven des de les Clotes. Mentre, un gruix de soldats assentaven posicions a El Regall amb intenció de prendre la plaça entrant pel carrer Fredes. La nit es va fer palesa. El silenci esdevenia calma tensa. El Serrador es disposava a atacar a l'albada per fer fora els invasors. A les cinc va manar que tres escaramusses es dispersaren prop dels campaments enemics. Va sonar el toc de corneta carlina amb to de retirada, alertant que un escamot a la rereguarda, escampada a les calçades del carrer del Sol, disparava impiament les baionetes.

     Joan va trobar refugi al camí de Rossell. La pedra seca de la caseta va ser el seu aixopluc. Setanta hores menjant figues i albercocs verds. Bevia aigua presa amb una teula abandonada prop d’un tollet. De cop i volta semblava que el silenci s'havia entestat en donar-li el bon dia d'aquell maleït dilluns que les armes havien callat definitivament.

     Va tornar al canyís.

–Marc! –se sent en un murmuri suau, alhora que per baix del canyís sortiren dos sacs que pesaven qui-sap-lo.

–Anémone!

–Ves davant, he d'anar a veure mon pare.

–Joan, no tenim temps. –mentre Marc ja enfilava carrer avall.

–Escolta! –agafant-lo amb més violència del que hauria volgut–, escolta... –va respirar amb dificultat.

–Busca la caseta menuda que hi ha baix del mas del Molinar. Guarda’t, que en una hora hi seré.

     Un gest de ràbia i cap somriure. Marc, coent, li va donar l'esquena amb tots dos farcells al muscle.

     El matxo saludava Joan amb el so habitual quan arriba a la porta de casa. La bèstia va haver de tornar a casa quan es va veure emprenyat de trons d’artilleria. Un bram greu carregat de tristor. El mot li sortia de dins a Joan abans de franquejar la porta.

–Pare?

     Va obrir la part de dalt de la porta. Sentia els sanglots que traspassaven el llindar. La mare plorava asseguda a la cadira de boga.

–Joan, el pare s’ha mort.

     El cresol projectava una ombra fantasmagòrica.

–Mano, mano! –deia mentre els cabells de la germana major li eixugaven les llàgrimes en abraçar-la–. Lo pare ja no està!

–Estem natros, Pilar! –deia al torn que li passava la mà tremolosa.

–Però diu la mare que te’n vas!

     Va abraçar el dol de la mare, serena de sobte, en saber-lo a casa. Conscient que quedaven pocs granets al rellotge de sorra, va esbiaixar a la calaixera dos duros encunyats amb la marca Oñate Octubre, les de Carles VII. No recordava com havien anat a parar a la butxaca dels saragüells.

–Joanet, tornaràs?

–No ho sé, mare, què ens queda a casa?

–Molt poc fill, diuen les veïnes que no ens faltarà cap plat... El pare va deixar el darrer alè balbotejant el teu nom.

     El vigor dels seus braços es desfeia com l’oli rogenc mentre l'abraçava. El sol manava per damunt del campanar de la vella església. Va trobar en Marc retallant el bastó a la porta de la caseta del Molinar.

–Anémone, xa!

–Sí que era precís. –Marc no alçava la mirada.

     Marxaven de nit, i quan els primers raigs els sorprenien cercaven un racó discret. Les mantes els escalfaven els cossos, tot i que cap caliu com les abraçades furtives. No gosaven fer foc per la temor a ser descoberts. Quan a cop de cantal mataven alguna llebre, l'esquarteraven i la posaven al pot de l'oli tres dies a serena. Marc guardava les pells i les feia eixugar.

     El barranc de Gasulla se'ls va fer acollidor. La poca aigua de la rambla Carbonera apaivagà la set d'uns llavis secs i tallats.

–Això és Morella?

–No, calla! –Joan havia sentit com es movien els arbres.

–Però... –va posar-li el cap entre el seu pit fent-li baixar la veu–, ja està bé!

     Els capots van irrompre al crit de “me cago en Cristina”. Marc va marxar cames ajudeu-me.

–Mira, la marieta de Xert!

–Porteu-lo a la Montalbana i ens el fem!

     Va plorar i empassar les llàgrimes en silenci. Només demanava no ser mort. Dos cops d'assot li van creuar la cara. Boca avall i sense bleix, una esquiladora li va deixar tots els serrells de cabell ros a terra, mentre el crani se li inundava de rius de sang. En tornar l'albada, Joan encara no sabia si vivia.

–Joan, Joan...

     Marc li curava les ferides amb oli de timonet. Els havien robat els farcells, tot i la cura d'haver amagat alguna cosa als caus dels conills. El gest arrufat quedava compensat per l'emoció dels ulls. Quan en Joan va assolir posar-se en peu reprengueren el camí. Van omplir dos tines d'aigua al llit del riu Jiloca.

–Doctor Artola. –el retén de vigilància bastonejava la porta al número quinze del carrer Ricoshombres de Mosquerola–, puede acompañarnos?

–Por supuesto, siempre a sus órdenes.

     Joan va despertar adolorit. La cambra reclosa i fosca va fer que es llevés de sobte.

–On és en Marc?

     Una mà ferma el va aturar.

–Tranquilo, tu hermano está afuera.

* * *

     Havia passat mig any des que havien deixat enrere les moles. Dormien a un paller proper a casa el metge. Marc s'havia fet càrrec d’un ramat i ajudava a qui li digués. S’estava veremant i prompte tocaria collir l’ametla. L'amo de les cabres li deixava emportar-se una lletera plena per poder esmorzar tots dos a l'endemà. Dos penjolls de tomàquets desprenien d'un cabiró i un cabàs d'albergínies i pebrots quedava al raconet. Marc es sabia la canterella: Pásate por casa. Era senyal que un pollastre o un quart de xai serien bons tresors. El doctor anava cada dia a donar-los-hi la bona nit, reia de bones ganes quan escoltava les imaginàries aventures d'aquell entremaliat que contava dia rere dia com l’havien atacat les serps i els llops i havia sortit tan cofoi.

     Joan encara no havia assolir recuperar-se del tot. Aprenia a llegir i a escriure. Els primers dies a Mosquerola es sentia una rèmora mentre veia en Marc amunt i avall. El doctor li menava el colze per recuperar-li la mobilitat mentre li feia dibuixar una cal·ligrafia prenyada de matisos.

–Un dia serás secretario de la reina Isabel, –li deia.

     Poc a poc aquells braços recuperaven el vigor i es feien permeables a la subtilesa. Acompanyava el doctor a les visites de rigor i sobretot als parts. El noi quedava fascinat quan de matinada arribaven a un mas de Cantavella i trobava l'olla bullint i els draps immaculats, mentre la dona jeia al llit gemegant a punt de parir. La primera vegada va amagar-se en trobar aquell garbuix de sang i de plors.

–Juanito!

     El doctor va atansar la xiqueta a la mare. Ja sanglotava. Va netejar-se el monocle i se'l va calçar. Fora esperava el carro, les jotes començaven a brollar a les gratades dels llaüts.

Labrador era mi padre,

y labrador fue mi abuelo,

y yo labrador...

a una labradora quiero.

     Havia passat ja Nadal. L'any 1873 arribava cru. La guerra seguia sense aturador. S'havia estés la llegenda de Pasqual Cucala, d'Alcalà de Xivert, el cap de la Partida de la Manta. El doctor Artola i en Joan venien d'una visita de rutina.

–Juan, tu hermano y tú, tenéis que iros de Mosqueruela.

     El cap cot intentava dissimular les llàgrimes. El metge arriava cavall i carro.

–Volved a Xert. Allí la guerra ya ha pasado. Aquí aun no sabemos lo que ha de suceder. Joaquín Santés tiene organizado un buen grupo de guerrilleros y estamos amenazados. Nada más llegar recoged las cosas, tenéis un par de monturas y gente de confianza que os llevará hasta Benassal. Mañana al alba os despediré.

–Joan, has parlat amb el metge?

     L'endemà estava tot a punt. De matinada arribaven a la cruïlla del Mirador de la Tarayuela. En Joan va saltar.

–Mestre... fins quan?

–Quién sabe Juanito. Yo ya soy viejo. Ahora eres tú quien ha de seguir el camino. Hace días que tengo algo para ti. Es un lacrado por el cual se te nombra practicante.

     Notava que alguna cosa faltava...

–Cuida a Marcos. Siempre he sabido que no era tu hermano.

     La vesprada del 25 de gener, els cavalls s'aturaven davant el número 11 del carrer de Fredes. Les veïnes corrien porta endins. Pilar estava a punt de parir el primer varó. De sobte, els draps a les mans, els estris a l'olla, un petó sentit a la mare... Mentre, en Marc descarregava els farcells.

© Copyright X.P.B. - 2014

http://www.chert.org


www.000webhost.com