QUI SE’N RECORDARÀ DE NOSALTRES?

CONSELLS PER A LA CONSERVACIÓ I DIFUSIÓ DE LA NOSTRA MEMÒRIA

Per Xavier Calderé Bel, arxiver i historiador.

A la Maria Bel i a l’Ignasi Calderé, els meus pares que sempre van ser feliços a Xert.

   La meua mare, la Maria Bel, quan va morir, ja no tenia memòria. Fins i tot ja no recordava ni el seu nom. Una cruel malaltia li va robar uns dels tresors que ha de dur sempre la persona: la certesa de la pròpia identitat. Malgrat tot, curiosament, fins pocs mesos abans del seu traspàs, era encara capaç d’explicar històries de quan ella era jove, encara que ja no recordava res del que havia fet el dia anterior.

   Pocs anys després, el meu pare, l’Ignasi Calderé, també ens va deixar. Els bons records que ens van regalar un i altre va conduir a què els seus fills pengéssim la seva fotografia a la paret del menjador de la casa de Xert; la casa on ells van passar estius inoblidables acompanyats de fills, néts i resta de familiars. La fotografia contemplada, lluny de motivar-nos tristesa, ens reconforta; ens ajuda a unir-nos amb el passat viscut i la fem servir ara, inconscientment, per beneir els temps –incerts– que han de venir.

Fotografia de Maria Bel i Ignasi Calderé, cap al 1948.

   Fotografia de Maria Bel i Ignasi Calderé, cap al 1948.

Autoria fotogràfica desconeguda. Arxiu Calderé Bel.

   Aquest retrat d’estudi deu tenir ja una antiguitat propera als 70 anys. Es va conservar en bones condicions en el seu àlbum original. No obstant, el pas del temps va fer necessària una lleugera restauració. Posteriorment es va procedir a una digitalització per fer-ne, al final, una impressió de gran format que hem emmarcat per a perpetuar-ne el record.

   Aquesta és una pràctica que pot fer qualsevol. Qui no guarda fotografies antigues de gent que sovint ja no està entre nosaltres? Molts cops, els avis i àvies són els encarregats, en moltes famílies, de conservar els àlbums de fotografies; fotografies en blanc i negre; moltes esgrogueïdes, ratllades o esquinçades però que ens parlen d’un passat que ja sembla remot, desaparegut. Molts d’aquests avis i àvies fan les funcions, de fet, “d’arxivers de la família” encarregats de custodiar i conservar els documents de casa. Aquests documents els trobem en la calaixera de la seva habitació o en un altre lloc, més aviat restringit: són els contractes de conreu, els llibres de família, les escriptures de propietat, les llibretes o els llibres de quan ells eren escolars i, com no, les fotografies que esmentàvem. Si seiem amb els avis, seran capaços, entre somriures, de mostrar-nos aquelles velles imatges o aquells papers vells. Passaran una bona estona explicant-nos què són aquells papers, qui surten a les fotos i quines històries s’associen a cadascuna d’elles: podrem saber quan van ser fetes, qui les va fer, què expliquen...

   De seguida, ens adonarem que el coneixement de la informació continguda en aquest tipus de documents és deutora de la memòria de l’avi o l’àvia. I de seguida ens pot venir al cap una sèrie de riscos: què passaria, en un futur proper, si aquest avi, aquest “arxiver particular” perd la memòria? I si mor? Serem capaços, llavors, de perpetuar la integritat dels documents familiars? o, potser fragmentarem el propi arxiu familiar entre els possibles fills de l’avi o l’àvia. I fins i tot ens podem imaginar un altre perill: seran capaços els nostres fills o néts de reconèixer el valor patrimonial dels nostres documents familiars? Què farà el nostre nét o néta, cap a mitjan del segle XXI, d’una fotografia de l’any 1940 o 1950? Potser el més segur és que l’acabarà enviant a la paperera quan sigui incapaç de saber qui surt a la imatge o saber res de la història que explica el document gràfic. I aquí ve la pregunta final: Qui se’n recordarà de tots nosaltres, d’aquí un temps?

Els avis, Maria (Dolores) Montfort Sanz i Baptista Bel Royo.

   Els avis, Maria (Dolores) Montfort Sanz i Baptista Bel Royo, davant de la casa que es van construir a Viladecans (Barcelona), quan van arribar des de Xert. Sobre la falda de l’avi hi ha la petita Rosa Calderé. Dempeus, a l’esquerra la Guadalupe i la M. Antonieta Bel. Any 1952.

Fotografia d’Ignasi Calderé Zurita. Arxiu Calderé Bel.

   La documentació familiar és garantia de la memòria de tot un poble.

   Arribats a aquest punt, cal adonar-se de la importància de preservar la memòria familiar com a fórmula per nodrir bona part de la memòria de tot un poble. De totes formes, està molt bé conservar bé els documents que ens han deixat en herència els nostres avis i pares però també és responsabilitat nostra posar en comunicació els documents familiars amb el d’altres famílies del poble: tot construint allò que s’anomena memòria col•lectiva. Dit d’una altra forma, de res servirà conservar documents familiars si poca gent els veu.

   També ens hem d’adonar que no només és responsabilitat de les administracions vetllar per la preservació d’aquests documents familiars, més quan amb el pas del temps, aquests poden arribar a formar part del Patrimoni Documental Valencià[1]. Prou feina tenen els arxius dels ajuntaments o diputacions de gestionar i conservar els documents que ells han generat al llarg dels segles i encara produeixen en l’àmbit de les funcions que li són pròpies. Altrament, la responsabilitat de la bona gestió, conservació i difusió dels nostres documents ha de ser, d’entrada, cosa que ha d’ocupar a cada individu, família o institució privada[2].

   Finalment, hem de deixar clar que allò que expliquen els documents familiars són, en molts cops, el contrapunt necessari al document oficial produït per i des de l’administració. És a dir, que si ens hem de posar a escriure una història del nostre passat –proper o llunyà–, l’hem de fer consultant la documentació procedent d’institucions públiques, però també ho hem de poder fer amb la procedent de famílies, homes, dones o entitats. Si només consultem els arxius de l’administració correrem el risc d’escriure massa sobre reis, estats, governs civils... és a dir, sobre gent que ha manat o que mana en l’actualitat. Si ho féssim així, construirem només la història del món en base al poder i des del poder: el poder de la gent que administra el bé públic, que recompta, que fiscalitza, que ens governa... Deixarem de banda, en molts aspectes, el passat de la gent del carrer, de la seva vida quotidiana, de les seves alegries i de les seves pors.

Baptista Bel amb els seus néts, Rosa i Ignasi Calderé.

   Baptista Bel amb els seus néts, Rosa i Ignasi Calderé, cap a mitjan dels anys 1950.

Fotografia E. Domínguez, Barcelona. Arxiu Calderé Bel.

   Però anem a pams. Abans de tot, hem de fer-nos un seguit de preguntes: Coneixem els documents que poden formar part de nostre arxiu familiar? On estan, físicament? Qui és el responsable de la seva custòdia? Estan ben conservats o per al contrari tenen aquests documents greus problemes de conservació? Què hem de fer amb ells per garantir-ne la bona gestió i difusió? Els podem deixar en herència? Els podem cedir a algú altre que no sigui un familiar directe?.

   Per respondre a la primera de les preguntes, hem de saber que document familiar és tota aquella informació continguda en arxiu particular que “parla” de nosaltres, dels nostres predecessors o dels nostres successors i que podem llegir o veure sobre un suport, ja sigui en paper, o en altres suports de emmagatzematge magnètic, òptic, audiovisual o electrònic[3]. D’aquesta forma, podríem determinar com a document familiar qualsevol informació vinculada a la nostra vida: rebuts al nostre nom, gravacions de veu o vídeo, documents identificatius que ens ha aportat l’administració o bé documents derivats de la nostra pròpia activitat: potser política, potser acadèmica, potser econòmica, laboral o cultural. I arribats a aquest punt, caldria que ens adonéssim que tot pot ser interessant i tot pot ser considerat vàlid per conservar: no només allò que creiem que és antic o “important”. Tot pot ser vàlid perquè parla de nosaltres i tot pot ser interessant de no llançar perquè algú ho pot consultar d’aquí anys, dècades o segles.

   L’altre punt és determinar on es troba aquesta documentació, en quin llocs de casa i qui s’ha d’encarregar de custodiar i vetllar per a la bona conservació. És una mala pràctica no respondre mai a aquestes preguntes (ni, encara més, fer-se-les mai). No s’hi val regalar documents familiars a altres familiars llunyans, de la mateixa forma que el patrimoni documental familiar mai s’hauria de repartir entre els fills, familiars o veïns. La recomanació –al marge de casos particulars– podria ser que el fill petit dels pares rebés en herència l’arxiu dels pares. Hauria de ser aquesta persona l’encarregada de vetllar per la integritat del fons documental familiar i garantís que aquest passés a les noves generacions.

   Un cop deixat de clar quin ha de ser l’encarregat de la gestió d’un arxiu privat, personal o familiar, el següent que s’ha d’atendre seria atendre a la seva adequada organització, conservació i descripció. Tasques que no tractarem d’enumerar aquí (hi ha molta bibliografia al respecte) tot i que es poden resumir en dues màximes molt senzilles: aplicar el sentit comú (encara que ja sabem que en molts cops és el menys comú dels sentits), i actuar amb rapidesa si veiem que els documents pateixen riscos inadequats: presència de rosegadors, insectes, fongs, humitat excessiva del lloc on es troben, robatoris...)[4]. Pensem, a més, que els arxius treballen sempre sobre dos principis molt bàsics: el respecte al principi de provinença (és a dir, no barrejarem mai documents que han generat dues famílies diferents, encara que puguen semblar-nos molt iguals) i el respecte a l’ordre natural en què es va produir la documentació (que sovint respon a moments espaiats en el temps, ordenada de més antiga a més moderna). Si seguim aquests consells, la resta de consideracions per a organitzar els arxius privats poden ser molt particulars, tot i que hi ha suficients recomanacions sobre com instal•lar la documentació en caixes de cartró, sobres o àlbums, sobre com usar sistemes de classificació o sobre com aplicar normes de descripció, per després poder trobar els documents quan, un dia, vulguem tornar-los a consultar.

   I ara, difonem els nostres documents.

   Com deia abans, totes les accions que haurem fet per conservar adequadament el nostre arxiu familiar no estaran completes sense fer-ne difusió dels seus documents amb la finalitat que puguin entrar en comunicació amb el d’altres famílies del poble o d’altres pobles del nostre voltant.

“Família Ronchera”, de Sant Jordi del Mestrat.

Captura de pantalla de la pàgina de Facebook “Família Ronchera”, de Sant Jordi del Mestrat.

El seu administrador és Joan Ferreres Nos, prestigiós estudiós de la història de nostra comarca.

   Potser no cal fer-ne difusió de tots els documents del nostre arxiu familiar, per això farem una selecció dels més rellevants. Així doncs, el primer que cal fer és elegir uns quants que ens facin gràcia i digitalitzar-los per després presentar-los a tothom: és a dir, fer-ne comunicació pública dels mateixos[5]. Seguidament podem optar en exposar els originals o potser imprimir la còpia digital per fer una reproducció en gran format, emmarcar-la i muntar una exposició. Finalment, una altra opció, molt més fàcil i duradora seria presentar els documents familiars en alguna de les eines que avui ens proporciona Internet: un bloc o encara millor, utilitzant les xarxes socials.

Fotografia de Ignasi Calderé Zurita i Xavier Calderé Bel, cap al 1979.

   Pare i fill. Ignasi Calderé Zurita i Xavier Calderé Bel, en les piscines de Xert, cap al 1979.

Autoria fotogràfica desconeguda. Arxiu Calderé Bel.

   Per exemple, darrerament han proliferat atractives pàgines de Facebook creades amb la intenció de presentar imatges antigues familiars. Són pàgines que tenen moltes visites i que de seguida promouen les respostes i comentaris de multitud d’amics i visitants. Potser un primer camí podria ser aquest, amb l’única condició que haurien de ser pàgines que tinguessin un administrador al darrere que garantís, d’entrada, que la documentació digital penjada sempre estigués ben descrita: citant la procedència del document (i en el cas de penjar una fotografia, esmentant sempre el nom del seu autor, si es coneix, o escrivint “autor desconegut” en el cas que no sapiguem qui va fer la fotografia).

   Si ho fem així, veurem com potser s’obren més i més webs d’aquest tipus al poble. O potser el camí seria crear una pàgina que es podria anomenar “Xert, en el record” on tothom qui volgués pogués penjar els seus documents digitals més preuats, més curiosos, més llaminers... De segur que tindria èxit, fins i tot fora del nostre poble.

   Dit això, somnio veure com xertolines i xertolins treuen a la llum els seus documents familiars, antics i moderns, amb la creença que és bo conservar-los per donar-los valor. Somnio, potser, com l’Ajuntament del poble comença a rebre en cessió un seguit d’arxius privats que obliguen la creació de l’arxiu del poble, accessible per tothom, donant un caràcter més enriquit al que és avui l’Arxiu Municipal de Xert.

   Potser són somnis, però com deia en un anterior article, només les voluntats individuals podran aconseguir grans fites. Una d’elles ha de ser tan necessària com la de garantir que sempre es recordin de nosaltres. Amb la vista posada en preservar i donar sentit a la nostra memòria, testimoni de la nostra identitat.

_____________________________________________

[1]. Al marge dels documents de l’administració, La Llei 4/1998, d’11 de juny, del Patrimoni Cultural Valencià, considera (art. 76) que també formen part d’aquest patrimoni “els documents amb antiguitat superior a 40 anys que hagen sigut produïts, conservats o reunits per entitats i associacions de caràcter polític, econòmic, empresarial, sindical o religiós i per les entitats, fundacions i associacions culturals i educatives de caràcter privat establertes a la Comunitat Valenciana”. De la mateixa forma considera “aquells documents amb antiguitat superior a 100 anys que es troben a la Comunitat Valenciana i que hagen sigut produïts, conservats o reunits per qualsevol altra entitat privada o persona física.”

[2]. La Llei 3/2005, de 15 de juny, de la Generalitat, d’Arxius, esmenta (art.46) quines són les obligacions dels titulars d’aquests arxius privats integrats en el Patrimoni Cultural Valencià. Entre ells, tindre’ls organitzats i descrits i conservar-los integrament. En els article 49 i 50 es determinen les opcions de dipòsits voluntaris, en arxius públics, dels documents privats de 100 anys o de dipòsits obligatoris del mateix tipus de documentació en el cas que presentin greus problemes de conservació o seguretat.

[3]. La mateix Llei 4/1998 defineix document d’aquesta forma: “tota expressió en llenguatge natural o codificat i qualsevol altra expressió sonora o en imatge recollides en qualsevol tipus de suport inclòs l’informàtic”.

[4]. Per al lector que vulgui avançar en les recomanacions arxivístiques pel que fa a la bona organització d’un arxiu particulars o familiars remetem al llibre de José Ramon Cruz Mundet, Manual de Arxchivística, 2001.

[5]. La Llei de Propietat Intel•lectual, de 12 d’abril de 1996, posa restriccions a la comunicació pública de tota obra de creació –les fotografies, per exemple–, sense permís del seu autor. En aquest cas, la publicació d’una fotografia d’autor passaria a domini públic, 75 anys després de la mort del fotògraf que la va fer. Aquesta restricció no implica a la gairebé totalitat de les nostres imatges familiars, considerades per la mateixa llei com a “meres fotografies”, sense ser obres de creació, que poden ser publicades a partir de 25 anys de la seva realització. Dit d’una altra forma, podríem avui (2017) publicar a Internet imatges del 1992 com a data mínim, sense problemes. I si les imatges les han fet algú de la nostra família, cosa també habitual, només caldria el seu consentiment en publicar-les.

© Copyright X.C.B. - 2017

http://www.chert.org


www.000webhost.com