Parances i paranceros de Xert

per Vicent Beltran Sanz

       La parança, cacera, barraca o parany, que de totes estes maneres es pot anomenar, segons el DOGV 3.838 de 18/09/2000, és “un mètode cinegètic tradicional a la Comunitat Valenciana, practicat al llarg dels últims segles, que consisteix en la captura de túrdids (tords) mitjançant l'ús de substàncies adhesives, normalment visc, disposades sobre varetes que es col·loquen en arbres expressament podats i preparats amb aquesta finalitat; els tords són atrets cap a aquests arbres mitjançant reclams bucals o espècimens engabiats de les mateixes espècies. Aquest mètode està profundament arrelat en la cultura i en els paisatges rurals de moltes comarques valencianes; és una pràctica que s'ha fet durant segles en l'àmbit d'un equilibri amb la conservació del medi agrari i ha ajudat a la prevenció de danys que aquests ocells causen a determinades classes de conreus” [1].

       Quan els paranceros del poble que ara tenim més de cinquanta anys, érem xicotets pensàvem que, a Xert, el tord en parança s’havia caçat des de sempre. Mon pare i mon tio Raül contaven que a les carrasques on natros caçàvem ara, abans de la gelà, quan només eren uns carrasquissos, hi havia caçat l’agüelo Nelet; i que més amunt, al bancal on ara caçava Puça, hi havia caçat Tomaset de Bessana, un parancero apassionat que havia mort quan encara era molt jove.

       Quan vam fer-nos més grans vam comprovar que era veritat, que a Xert i a gran part de l’àrea mediterrània el tord en parança s’havia caçat des de sempre. Vam saber que al Museu Nacional de Tarento (Itàlia) hi havia una gerra grega del segle V a.C. amb un dibuix que representava un arbre on es caçava amb visc i que a la Carta Pobla de Sant Mateu, de l’any 1237, es feia una referència clara als “paratores” o paradors de visc [2].

       A Xert, les primeres referències escrites que es coneixen sobre la parança són de l’any 1689 i apareixen documentades en el “Llibre dels establiments de Xert” [3]. En este magnífic llibre, en el establiment 109 (Establiment de parances i asenados), podem llegir: “Imolts posen parancesIuns prop de altres de lo que se seguixen riñes y inquietuts ara volen y ordenen que ninguna persona vehina de la present vila ni extraña fasa parança prop de altra hasta sinch cents pasosIguardent-se la antiguetat dels puestos sempreI” La necessitat d’articular una reglamentació de la caça del tord en parança per a evitar conflictes ens fa pensar que esta activitat es practicava al nostre poble molts segles abans d’establir estes normes municipals necessàries per a regular la convivència i els afers de la vida quotidiana.

Parany.

       La caça del tord, al llarg dels temps, ha sigut una necessitat i una manera d’obtindre proteïnes en temps de misèria i escassesa; i ara encara, amb el pas dels anys i la millora de les condicions de vida, els tords continuen sent un menjar apreciat. La tècnica de la parança s’ha transmés de pares a fills des de fa més de dos mil anys i al seu voltant s´han creat refranys, receptes, un lèxic propi (enganyadors, barretes, buidac, pelleta, raquetes, poms, carrerons, espartons, bardissa, tocador, tocar, reviscar, parar, desparar, olletes, gabiersI) i una cultura parancera que és una forma de viure, ja que la pràctica d’esta caça tradicional no es reduïx a la temporada de caça, un mes escàs, sinó que implica el manteniment d’uns arbres i d’un cultiu durant tots el dies de l’any. Este manteniment de conreus en parcel·les de secà com són les de Xert, tenint en compte la sequera i els incendis, és una contribució important a la conservació del matollar i del bosc mediterrani.

       Quan vivia mon pare érem els primers paranceros de tot el Dellalriu que començàvem a parar. Jo sempre tenia pressa, sempre tenia temor de fer tard. En arribar reviscàvem ben bé i ens posàvem a parar. El visc, ja feia anys que el compràvem a una tenda de La Jana, però abans el fabricàvem a casa calfant pega grega, oli d’oliva i làtex de les arrels de llonja (Chondrilla juncea L.), una planta que creix a la Rambla. També hem fet visc posant al foc soles de sabata de crepè i oli d’oliva. A vegades, este visc casolà estava massa moll o massa dur i els tords fugien tots i natros havíem perdut el dia.

       Molts de dies venia Juanito Barcellà i caçàvem junts. Quan natros ja paràvem, passaven Miguel de Catxo i Ramonet, que caçaven els dos a la mateixa parança, molt a prop de la nostra. També passava Puça, que parava un garrofer dalt de la de Catxo, i Vicent de Català i el seu fill Carlos que tenien la millor parança del poble un poc més amunt de la de Puça. Català venia moltes vegades amb el seu pasquali i, quan creuava la Rambla i pujava la costa del mas de Llansa, amb la quietud de la nit el sentíem clarament. Mon pare sempre deia el mateix: “Ja puja Català la costa del mas de Llansa”. Natros teníem la parança al costat mateix del camí i Català, quan passava, sempre parava a preguntar com anava la cosa. Els reclams de totes estes parances, els sentíem des de la nostra i véiem les llumetes quan paraven o reparaven. També véiem la pila, al costat del mas de Mallorca, de la parança de l’agüelo Ferràs i, a l’altra part de la Rambla, la de la parança dels Marianos. Dels Marianos, si feia asproreta de la Mola, sentíem el reclam tant clarament com sentíem el nostre.

       Abans de fer-se de dia posàvem els gabiers al voltant de la bardissa i començàvem a tocar. També teníem cinc o sis gàbies de tords de xoqueo tapades amb un sac i, quan sentíem que passava algun tord, llevàvem el sac de damunt les gàbies i féiem xoquejar els tords amb un mussol de plàstic. En aquells anys només caçàvem de nit les nits de lluna; normalment començàvem a tocar quan volia fer-se de dia i, si passaven tords, seguíem caçant fins a les 10, les 11 o inclús més tard. Quan acabàvem de caçar desparàvem i tornàvem a entrar els gabiers, els posàvem en la tordera i els donàvem aigua, trossets de figues enfarinades i grameroles. Després, mon pare i jo, esmorzàvem, xarràvem i xalàvem de parlar de cacera i de les anècdotes del dia.

Tord.

       Uns quants anys més tard també van fer parança, al Dellalriu, Toni Malau i Currito. Currito, el mes d’octubre, feia vacances i passava el mes sencer a la parança amb tota la família. Aleshores mon pare ja no podia vindre a caçar, però venien els meus fills. Natros només caçàvem el cap de setmana perquè vivíem lluny del poble. Veníem el divendres de nit de València i, quan creuàvem la Rambla per a parar, cridàvem a Currito per vore com anava la cosa. Currito ens contava si eixa setmana n’havien passat i si ell i Cotxero, que caçava als Catinells, n’havien agafat. Només anàvem a la parança el cap de setmana, però era suficient. Els diumenges en fer-se de dia, venien Carlos i Ximo i, mentre esmorzàvem, xarràvem i xalàvem de parlar de cacera i de totes les coses de la vida.

       Ara mon pare, el tio Raül, Catxo, Català, Puça, Ferràs i Mariano ja no van a les parances perquè han mort tots, i els que encara no hem mort tampoc hi anem perquè ho tenim estrictament prohibit. Després d’uns d’anys de no fer autoritzacions per a la caça del tord en parança i de sancionar administrativament la infracció, al·legant que és un mètode de caça massiu i no selectiu, els legisladors van sucumbir a les pressions dels col·lectius ecologistes i van modificar el codi penal per a incloure la caça amb visc i equiparar-la a l’ús d’explosius o de verí. En altres paraules, segons els legisladors nacionals, caçar el tord en la parança té el mateix poder destructiu que les bombes o els enverinaments, i pot tindre conseqüències penals per al parancero de fins a dos anys de presó [4]. No cal dir que quan esta modificació del codi penal va ser aprovada em vaig quedar sense paraules.

       El problema de la caça en parança a la Comunitat Valenciana es debat entre el recolzament dels polítics locals, la incompetència dels polítics autonòmics a l’hora de fer lleis seguint la normativa bàsica europea i la intolerància dels legisladors nacionals. La regulació evitaria els abusos en número de captures dels paranceros sense escrúpols i els actes vandàlics dels mal anomenats ecologistes. Tant els uns com els altres sabrien a què atendre’s i el malestar es dissiparia, però els legisladors no han sigut capaços d’articular una normativa estricta i clara per a regular la nostra activitat i han preferit prohibir-la. No sembla impossible adaptar una normativa si altres països com França ho han fet.

       Hem vist que la parança, barraca, cacera o parany té el seu origen en la pròpia cultura mediterrània heretada de la cultura grega i llatina, i que el seu sentiment ha sigut transmés de pares a fills fins als dies que vivim ara. Fa ja molts d’anys que les parances no cacen però no hi ha més tords a l’hivern ni més pardalets, ara bé, sí que hi ha més arbres abandonats i més bancals erms. La parança tradicional no acaba amb les espècies i és totalment selectiva perquè són les persones les que fan que les arts de caça o les armes siguen selectives. Les persones i només les persones són les que fan les lleis, i les persones han de ser valentes per a defensar les coses que afecten al seu benestar físic, psíquic o espiritual.

GLOSSARI.-

   Arreglar: podar i condicionar el arbres de la parança perquè estiguen en bon estat per a poder caçar.

   Bardissa: Tanca, normalment de canyes, que es col·loca al voltant dels arbres de la parança per a evitar que els tords enviscats puguen fugir i perquè el caçador puga amagar-se i no ser vist pels tords que estan volant.

   Barretes: pals de fusta, normalment de figuera o d’olivera, que es posen horitzontalment damunt del arbre entre dos poms, i on es fan uns talls amb un aixol o uns forats amb una broca per a col·locar els espartons enviscats.

   Buidac: pelleta. Tros de plàstic rectangular, abans de pell de cabra o d’ovella, on es guarden els espartons enviscats per a conservar-los fins a l’hora de col·locar-los en les barretes.

   Carrerons: passadissos que queden en el fullatge de l’arbre després de nugar o podar les branques formant poms.

   Desparar: llevar el espartons de les barretes per a guardar-los en la pelleta.

   Embarrat: plataforma feta de cabirons de pi i barres d’olivera situada dalt dels arbres amb l’objecte de que el caçador puga arreglar, parar i desparar la parança amb facilitat.

   Enganyadors: forats recoberts de xarxa situats en la part baixa de la bardissa on els tords enviscats entren pensant que poden fugir i així són més fàcilment agafats pels caçadors.

   Enviscar: untar de visc espartons nous per primera vegada.

   Espartons: trossets d’espart d’uns 20 cm, normalment cremats per una vora i tallats per l’altra, que s’unten de visc i es col·loquen en les barretes. Quan els tords es posen damunt de la barreta s’envisquen amb els espartons i al no poder volar cauen al terra.

   Gabiers o gabieros: tords engabiats que es posen al voltant de la bardissa i reclamen els tords que passen volant. Grameroles: cucs de farina.

   Olletes: pots de test o de llanda enterrats al terra on es posen els tords, després d’agafar-los per a provar-los més tard, quan s’acaba de caçar, per vore si són bons xoquejadors.

   Parar: posar els espartons en les barretes abans de començar a caçar. Fer parança. Deixar de caçar.

   Passar: volar els tords, en la seua migració, per dalt o pel costat de les parances.

   Passera: es diu que hi ha molta o poca passera si es veuen molts o pocs tords migrant.

   Pelleta: buidac.

   Poms: branques nugades o podades en posició vertical per a deixar carrerons en el ramatge amb el propòsit de col·locar les barretes.

   Raqueta: xarxa a l’extrem d’un pal amb la forma d’una raqueta de tenis per a facilitar que el caçador puga agafar els tords quan estan al terra.

   Reviscar: traure el espartons de la pelleta i untar-los més de visc abans de parar.

   Tocar: Fer sonar el reclam.

   Tocador: Caçador que fa sonar el reclam de boca.

   Tordera: caseta d’obra o de fusta on es deixen les gàbies dels tords quan no es caça per a protegir-los de les musteles, les genetes o els gats.

   Xoqueo: cant que el tord emet davant del mussol o en situacions de perill.

   Xoquejadors: tords de xoqueo. Tots el tords que s’agafaven, després de caçar es treien de les olletes i es provaven davant del mussol per vore si xoquejaven bé. Els millors de tots es guardaven per a xoquejar el dia següent.

NOTES.-

[1]. DECRET 135/2000, de 12 de setembre, del Govern Valencià, pel qual s'estableixen les condicions i els requisits per a la concessió de les autoritzacions excepcionals per a la caça de tords amb parany a la Comunitat Valenciana. [2000/M7476] (DOGV núm. 3838 de 18.09.2000). Disponible en: http://www.dogv.gva.es/datos/2000/09/18/pdf/dogv_3838A.pdf

[2]. Domínguez Boza M. El trampeo y demás artes de caza tradicionales en la Península Ibérica. Barcelona. Ed Hispano Europea; 2002. p. 43-45.

[3]. Ferreres Nos J. Patrimoni toponímic i jurídic de Xert. Llibre dels establiments de Xert 1689-1762. Centre d’Estudis del Maestrat. Benicarló. Ed Pratsevall; 1999. p.105.

[4]. Llei orgànica 5/2010, de 22 de juny, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal. Disponible en: https://www.boe.es/diario_boe/txt.php?id=BOE-A-2010-9953

© Copyright V.B.S. - 2017

http://www.chert.org


www.000webhost.com