El forn de calç

Per Juan José Carreres Montull.

   La fabricació de calç és una tècnica que s’ha practicat des de l’antiguitat fins a la dècada dels anys 60 del segle XX, sense que s’hagen produït grans canvis en el procés. Els forns es construïen en llocs on hi havia abundància de llenya i de pedra calcària, per evitar-ne el transport. S’escollien indrets propers als camins, per facilitar-ne l’accés dels materials.

   La vida d’un forn de calç era limitada, ja que en ser construït amb la mateixa pedra calcària, quan es feia la cuita també es produïa un desgast de les parets del forn d’uns dos centímetres. Per aquest motiu, sovint, es construïen els forns amb pedra i morter de calç, però es revestia el seu interior de pedra sorrenca o pedra sauló, que és pedra no calcària consolidada que no s’altera amb el foc.

Forn de calç.

   La cuita de la pedra requeria de molta tècnica; per això hi havia uns experts en l’ofici anomenats calciners.

   Els forns funcionaven ininterrompudament entre uns 10 ó 15 dies per obtenir una fornada de calç. Per això, de vegades els calciners s’instal·laven en un habitacle integrat a la construcció. La feina més dura era extreure la pedra amb les eines de l’època: pics, malls, perpals... tot i que també s’utilitzaven explosius. Una vegada obtinguda la pedra, aquesta s’apilava i s’anava trencant fins que la roca tenia la grandària de cocció adequada. El forn es construïa aprofitant algun desnivell per així facilitar la càrrega de pedra per la part superior. Així doncs, s’introduïen les pedres, de més grans a més xicotetes, fins arribar a omplir-lo. Aquest procés s’anomenava: enfornar.

   Amb unes 100 tones de pedra es podien obtenir unes 50 tones de calç. Era fonamental deixar espais entre les pedres perquè passaren les flames i que, aquestes, es col·loquessen de forma que l’escalfor del foc s’estengués de manera uniforme entre totes.

   Per la boca del forn- situada baix la volta- s’alimentava el foc amb feixos de llenya. Els feixos es comptabilitzaven en càrregues, i una càrrega eren quatre feixos. Per a una bona cuita, la càrrega havia de ser mig seca.

   L’activitat dels forns de calç contribuïa a mantenir net el sotabosc, de manera que els incendis eren quasi inexistents.

   L’època de cuita acostumava a ser entre la primavera i l’estiu, ja que les condicions climàtiques eren més òptimes per l’èxit del procés. Quan s’iniciava la combustió, el forn assolia temperatures entre uns 800º i 1000ºC. Després d’uns quinze dies s’obtenia la calç. Per saber quan la pedra era cuita s’havia de vigilar el fum. Al començament el fum era molt fosc i espès; en canvi, cap al final del procés es tornava blanquinós, fins quasi desaparèixer. Llavors, es deixava d’alimentar el foc i quan el sostre s’esfondrava, significava que la pedra de calç ja estava llesta. Abans de buidar el forn, s’havia de deixar gelar un parell de dies.

   La calç obtinguda era calç viva, que s’emprava sobretot com a desinfectant de les aigües estancades, dels cadàvers de persones i animals, dels fems dels estables, dels pous secs... La mateixa calç, quan entra en contacte amb aigua es converteix en calç morta, que s’utilitzava sobretot per emblanquinar les parets i com a conglomerat en la construcció.

© Copyright J.J.C.M. - 2017

http://www.chert.org


www.000webhost.com